Eren les 4 de l'horabaixa d'un dia gris i ennigulat de l'any 1952. Me'n record ben bé de la sensació de fred, un fred.... que tenia la seva causa més amb la meva por a l'ambient que a la temperatura.

Al meu costat hi era mon pare, un home gegant vist per uns ulls que escassament havien complit els 6 anys. Tots els meus sentits estaven en crisi: veia un món ple d'incerteses, sentia dues llengües que no entenia, ensumava el greu aroma del perill, tocava pedra vella i freda i sentia el gust del disgust en la meva boca seca com el desert del meu cor.

Fou així com vaig conèixer per primera vegada al Pare Rosselló. Es va posar agenollat, es va posar a la meva alçada i ens vérem cara a cara. En la seva cara rodona hi vaig descobrir una mirada suau i oberta, plena de comprensió i simpatia.

Ens miràrem un a l'altre, sense paraules, va parèixer una eternitat. Sabia que aquell senyor no parlava anglès, la única forma de comunicació que el meu jove capet podia entendre. Però, no, estava equivocat. Amb l'ajut del seu somriure -que hagués pogut ressuscitar un mort-, el Pare Rosselló amb xerrava amb els seus ulls i em deia: "Dodge estimat, som el teu amic i no t'has de preocupar. Aquí estàs protegit i, ja veuràs, aviat seràs feliç".

Varen ser feixugues aquelles primeres setmanes. Com a pensionista em vaig sentir a disgust amb el règim de l'escola. No estava acostumat a aixecar-me amb les foscors de la nit, ni amb la brusquedat i obligacions que suposava. No quedava més remei, havia de deixar el llit on hi estava a gust i segur -com els altres vint al·lots del dormitori que tampoc es volien aixecar-. En molt poc temps la meva consciència m'informava del que m'esperava: aigua gelada en una palangana -que a jo em pareixia una olla- al peu del meu llit. Les meves mans tremolaven abans de tocar la primera gota. Uf!, i el renou! A mesura que s'aixecava el sol, també pujaven els ànims i els crits dels meus companys. "Callau!" era la veu de qualsevol adult que ens guardava o que passava pels corredors.

Enmig d'un mar misteriós amb tormentes d'exigència, el bon frare era el meu salvavides, la meva roca, el meu far que em guiava a la normalitat. Al principi del curs m'acompanyava a cada classe per presentar-me a cada professor, però sospit que el motiu vertader era posar la seva empremta de protecció, indicant amb la seva presència que jo era un cas especial i que ell agafava la responsabilitat per a la meva persona i el meu devenir. El fet de sentir-me com especial tenia les seves coses bones i dolentes. Del que veia com bo, era que me sentia "enchufat". Lo dolent, que als meus companys no les caia bé "l'enchufe", no acabaven d'entendre o acceptar el motiu de la meva presència a la taula del Pare Rosselló i a la Direcció del Col·legi. La raó era senzilla:

Jo no xerrava ni castellà ni mallorquí. Tan sols era un fill privilegiat d'uns pares "rics i americans" (O es que creis que hi havia, llavors una altra manera d'ésser americà?). Jo era un al.lotet, com qualsevol altre, perdut i assustat, sense recursos per defensar-me. I la veritat és que el Pare Rosselló ho va entendre i acceptà la meva situació. Mai oblidaré la seva bondat, la seva humanitat, la seva capacitat de complir amb la seva paraula davant Déu.

Poc a poc vaig capficar-me totalment en la vida dels pensionistes. Els meus instructors no eren només els professors dins les classes. Principalment vaig aprendre dels meus companys durant el temps dels patis i del Pare Rosselló i els seus germans en els menjadors.

Durant els primers sis mesos els llibre em serviren de ben poc. Per començar, jo no podia amb el castellà, i per continuar, no sabia llegir. Gràcies a Déu -i amb l'ajut de tota la Comunitat del Beat Ramon Llull d'Inca- va arribar l'alfabetisme i el domini de les dues llengües imprescindibles per al meu sobreviure i benestar a Inca. De manera sàvia i intel·ligent, el Pare Rosselló va començar a allunyar-se de mi. Més ben dit seria: "M'havia facilitat les ales i m'exigia que les empràs".

De cop -o al manco a mi m'ho pareixia-, vaig ser destinat a una taula amb els meus amics i vaig perdre el meu lloc a la taula "central". Tot d'una em posaren en una òrbita a dues o tres taules de distància del Pare Rosselló. En poc temps aquesta distància va augmentar; al final la meva taula habitual era la del racó del menjador, lluny de l'autoritat "central".

Així, "menos mal!", vaig perdre el meu "status d'enchufat", però mai la meva nacionalitat i les característiques culturals que em diferenciaven dels meus companys. Per exemple, un dia el nostre professor d'Història ens va parlar del robatori de les Filipines per part dels Estats Units. A mi em va caure damunt una tona de fang! Embrutat pel pecat històric de la pàtria on vaig néixer, no vaig saber on amagar-me. Els meus companys no tengueren pietat i mesos després els més "cruels" no em deixaren oblidar que el meu país era un lladre i que jo, lògicament, també ho era pel fet d'ésser americà.

Aquesta diferència de nacionalitat no sempre era una tortura per jo. De vegades la realitat cultural provocà situacions d'humor simpàtic i irònic. La meva Primera Comunió serveix com a mostra il·lustrativa: "Els meus pares decidiren que el Col·legi era el lloc idoni i lògic per fer aquesta celebració tan important en la meva vida com a catòlic. Lo curiós és que la meva mare era catòlica, una catòlica americana, ben distinta a la versió mallorquina! i mon pare era... protestant!

En el 2005, cinquanta anys després, el Pare Josep Antoni Martorell, em va recordar així l'esdeveniment:

"Jo era un novici i cantàvem des del cor de l'església. Tots estàvem a l'expectativa ja que mai havíem vist un protestant. Quan ton pare va entrar a l'església es va seure discretament en una capella al costat de l'altar i va quedar allà fins l'hora de fer les fotografies després de la missa. El seu comportament sensible i honrat ens va causar una gran impressió".

Avui encara em fa riure la imatge del meu pare, com si fos d'una categoria "extraterrenal", com un "Déu ens salvi" protestant. On guardava aquest senyor les seves banyes i la seva coa?

VIVÍEM A FORMENTOR

Cada cap de setmana, durant els cinc anys que vaig estar intern, el nostre majordom Martí em venia a cercar a l'escola amb el cotxe de la família. Els meus pares vivien a Formentor en un xalet, amb companyia dels qui cuidaven la casa i jo. El meu pare era escriptor de guies turístiques per al mercat d'Estat Units. Ell i la meva mare viatjaven constantment, per això en Martí i jo no sempre tornàvem a Formentor.

En moltes ocasions vaig estar a la seva casa a Pollença, on ell i la seva preciosa i dolça esposa, na Francisca -que també feia feina a ca nostra- me cuidaven com si fos el seu propi fill.

Tenc la sort de ser el padrí jove del fill d'en Martí i de na Francisca, nascut l'any 1966, que també va ser alumne del Beat Ramon Llull d'Inca. En Martí, -que aquest és el seu nom-, encara que per jo sempre ha estat en "Tito", va acabar després estudiant a Palma.

Un any, en plena primavera, els meus pares convidaren al Pare Rosselló a passar un dia amb nosaltres a Formentor. Jo ja havia trobat les meves ales i havia sortit del "niu Rosselló". No obstant, tant els meus pares com jo reconeixíem que aquest bon frare i excel·lent persona havia estat i seguia essent peça clau en la meva jove vida. Per tant, li volíem donar la benvinguda com a membre de la nostra família.

Era un dia de sol impressionant, sense calor, on es contemplaven totes les riqueses i tresors de la naturalesa. Era un perfecte dia de platja. Durant el viatge d'Inca a Formentor, el nostre Martí va proposar al Pare Rosselló una visita a la platja de Formentor.

"No, no pot ser!" contestà el Pare Rosselló.

I continuà: "No tenc banyador i, a més, som capellà. No estaria bé".

En Martí va somriure i de forma gentil i suau li demanà:

"Pare Rosselló, si vostè va a la platja en banyador com tothom, qui ha de saber si vostè és capellà?

I seguí:

"I si li fa falta un banyador, jo i el senyor Fielding en tenim de demés per posar a la seva disposició".

El Pare Rosselló ho va pensar des de les afores d'Inca fins passat el Port de Pollença, sense dir ni una sola paraula. Finalment, entrant a les muntanyes de Formentor va mirar a en Martí i va dir:

"Bueno i quina talla de banyador dus?"

Mai oblidaré la simpatiquíssima imatge del Pare Rosselló gaudint de les aigües del Mediterrani amb el banyador d'en Martí.

Una altra imatge inoblidable és la del Pare Rosselló jugant a bèisbol amb nosaltres. No sé cert si era en la mateixa visita de la platja o era una altra ocasió. Però del que si me'n record és del partit amb els meus pares, amb la nostra segona família i el Pare Rosselló, aquest amb una ànsia per provar la novetat i per passar-ho bé amb nosaltres. Cada vegada que en faig memòria veig les faldes i el cordó de l'hàbit del Pare Rosselló volant mentre esprintava entre la segona i la tercera base. Vos assegur que en va aprendre ràpidament, quasi a nivell d'estrella... si no per a la història del deport, si per els nostres cors.

Tenc tantíssim per recordar i contar! Les classes de Religió, de Literatura, de Geografia-Història (maleïdes Filipines!), Matemàtiques, Ciències Naturals i Geometria; el catecisme, les excursions al Puig Major i a Lluch, per exemple; les escapades al cinema i al teatre just vora l'escola; les visites al barber amb una despesa de tres pessetes -que record invertir-les en "tebeos" i no en tallades de pèl (ja que serien "presses de pèl", no?).

EL MEU RETORN

Dia 9 de setembre de 2005 vaig tornar a Inca per primera vegada en els darrers 49 anys. Em va acompanyar na Francisca, la meva "mare i mitja" que va donar a llum al meu fillol, un altre alumne del col·legi. Em va rebre atentament i de manera simpàtica en Pedro Vallespir i vaig conèixer el Director, Miquel Balle i els membres de la Comunitat Franciscana d'Inca. Amb el seu ajut vaig poder creuar la barrera de mig segle i recobrar un caramull de memòries, moltes grates i algunes doloroses.

Però..., però..., però: El més increïble per mi fou la retrobada amb el Pare Rosselló. Just arribar a l'escola ja vaig demanar per ell. En Pedro em va donar una gran alegria quan m'informà que el meu "salvavides humà" d'aquell dia gris de 1952 gaudia avui de bona salut vivint en el Santuari de Cura, prop de Randa.

Amb l'alegria i el goig que brotaven de les profunditats del meu cor, vaig demanar a en Pedro que cridàs al Pare Rosselló. Volent-me complaure, en Pedro emprar el seu mòbil i en uns instants parlava amb el bon pare:

"Tenc un exalumne que el vol saludar", digué en Pedro.

"Qui és?" va demanar el Pare Rosselló.

"No ho sé. Mem si el coneixerà?" respongué en Pedro passant-me el mòbil.

Amb una veu suau i plena d'emoció li vaig dir al P. Rosselló:

"Hola! Som en Dodge. He vengut a Mallorca per fer-li una visita".

"Dodget!, fill meu, com estàs? Vius encara a Pollença i Formentor? Com estan els teus pares i en Martí i na Francisca?

Amb un enorme esforç vaig aturar l'arruixada de llàgrimes que estaven a punt de rebentar dels meus ulls.

"Tenc moltes ganes de veure'l, Pare Rosselló. L'hi aniria bé que vengués a fer-li una visita demà a les tres?"

"Sí, ja ho crec, sí. Tu sempre seràs benvingut!"

Vaig fer la visita i fou estupenda. Són 50 anys que han passat, però el rostre i la presència del meu mentor no ha perdut la seva força, la seva gentilesa, la seva humanitat... i sí la seva flameta de divinitat.

El calendari ens diu que el Pare Sebastià Rosselló té 84 anys. Per jo, un ésser radiant digne de la benedicció de Déu i d'una vida eterna al seu costat.

Dodge