Cert que eren més de les 4, quasi les 5 del capvespre. Tocaren a la porteria del Col.legi i en Damià, el porter, no hi anava, i vaig anar-hi topant-me amb el porter; segurament per poder donar, qualque dia, un testimoni verídic.

Un taxista amb una maleta grossa i un nin amb una adreça, «Col.legi del Beat Ramon Llull, PP. Franciscans, Inca», ens digué:

- «Això és seu». I veient que havia fet llarg, en dir-li, «L’amo!...» contestà «Almanco duu l’adreça d’aquesta casa». I tancant la porta desaparegué.

El nou alumne quedà admirat del Col.legi i exclamava: «Bonito colegio!». Cor près l’alumne de sis anys i veient-se tot sol m’abraçà dient «Tu y yo ser amigos». Li sortiren del seu cor i sempre fórem amics, paraules profètiques (?)... Enyoradís, supòs jo, i, tot recordant els consells de la seva mare, senyora americana i molt catòlica, em preguntà el nin: «¿Dónde está Jesusito?». Ens anàrem cap a l’església pel portal del Claustre, entràrem i dret cap a l’altar major -on encara hi havia el baldaquí- i li mostr el sagrari. Ell em digué: «¡Abre!». De seguida li vaig dir que sols veuria un signe... que no veuria Jesús i ell em repetí: «¡Abre!».

Reverend, vaig obrir, i en destapar el copó, el nin digué: «El pan que come mi madre». Conformat quedà el nin i jo, sacerdot, meravellat de la fe d’aquell nou alumne... Vaig tancar el sagrari amb reverència. (Aquest fet em serví per fer la breu plàtica abans de combregar aquest nin el dia de la seva Primera Comunió).

A poc a poc en Dodge anava cobrant confiança i novament em va preguntar: «¿Dónde está la música?». Ja en el cor vaig tocar uns acords amb registres de trompeteria. Imaginau-vos el renou que faria l’orgue i com aquell nin i l’organista improvisat estarien meravellats i també el Pare Director que, sentint la trompeteria de l’orgue -que sols ell tocava-, arriba al cor demanant: «Qui toca l’orgue?» Sorprès quedà el P. Director quan va sentir la meva pregunta que com a resposta li donava: «I aquest nin?». Respongué el P. Director: «Oh! Sí, i ha de quedar pensionista!» (Se suposa que els pares d’en Dodge escriviren al Col.legi i el P. Director no pensà avisar). Content i «lliure» quedà el Director, i jo amb el nou pensionista.

El nin, més confiat, em tornà fer una pregunta: «¿Vendrás a decir buenas noches a Jesusito?». «Aquí se las damos todos juntos» va ser la resposta.

Fou hora de resar el rosari amb la Secció Major i quedar amb els pensionistes i els alumnes d’Inca. En el sopar es féu la presentació del nou pensionista i no hi mancaren aplaudiments. El nou pensionista, formal i correcte, es va seure a la taula de l’inspector quan jo mateix li vaig indicar. Com cada dia menjàrem sopes o patates bullides amb mongetes blanques i un segon plat, i per fruita aquell vespre, bé ho record, hi va haver cacauets torrats.

El nou pensionista, de sis anys, no va tenir força per rompre la clovella... i el vaig complaure de tal manera que, en donar-li els bessons, a cada un deia: «¡Gracias! ». «Oye Dodge, lo poco que comes lo gastas en dar las gracias.» Durant la recreació, en el claustre il.luminat -era de nit-, el nou pensionista fou el centre de tot el temps.

En el dormitori dels petits, ja apagat el llum gros i encès el petit que tota la nit il.luminava el quadre de la Mare de Déu, vaig anar al llit del nou pensionista. Jeia sens coixí per no ser geperut, segons em va dir, i de seguida va resar: «Ángel de mi vida, fiel compañía, no me desampares ni de noche ni de día. Buenas noches, Jesusito». I tancant els ulls es va dormir.

Tot el temps que va ser un nin, i fins i tot feta la Primera Comunió, gaudia del privilegi i protecció del Pare Rosselló. En el menjador li agradava contar endevinalles. Per cert, recordant el Sr. Fiol, professor de matemàtiques i el Sr. Gili, de física i química.

Aquest no entenia ni li agradaven els acudits del nou pensionista. Al Sr. Fiol li va caure en gràcia en Dodge i gaudia de trobar-se dos dies a la setmana al menjador dinant a la mateixa taula amb l’Inspector.

Quan més fruïa, ja que era nin nord-americà, era jugant a pistolers -sense pistola- i sols imitava el tret de l’arma amb la seva gargamella, apuntant amb la mà dreta tancada i els dits gros i índex oberts dirigits cap a mi, l’enemic, i amb energia em deia:

«¡Échate que te he muerto!» Jo procurava tirar-me damunt una taula o seient-me a una cadira per no embrutar l’hàbit i feia el mort. En canvi, més gros era l’espectacle quan jo assimilava, de tant en tant, aquell tret «Keccc!» que vaig haver d’aprendre. Ell el m’ensenyà. En Dodge queia aparatosament, braços i cames en l’aire i, ben allargat, feia el mort. La meva reacció interna i secreta era doble: «Si em ves el Pare Sant Francesc jugant a matar!» I per altra part recordava l’Evangeli: «Qui no es fa com un nin, no entrarà en el Regne del Cel». I a poc a poc intentava fer-li comprendre que no era molt franciscà ni manco cristià el jugar a matar.

Un migpensionista de Binissalem tenia molt bon humor i més paciència, i dedicava el seu temps després de dinar duent en Dodge a be coll i arribà a convèncerme. Em cridà quan ell, damunt un pedrís carregat amb en Dodge, volia que jo passejàs aquella torre de tres persones, ells dos i jo. El qui més gust passava era el petit que es veia més alt i més gran.

El seu pare, Mr. Temple Fielding, nord-americà, tot un home alt. Era un escriptor famós per les seves «Guies turístiques d’Europa», en especial de Mallorca perquè parlava de l’hotel Formentor (Pollença) tan conegut en tot el món, i del celler de ca n’Amer (Inca). Ell mateix va dedicar-me una d’aquestes «Guies Turístiques d’Europa», que quan vaig anar al Perú, 1967-1982, em va desaparèixer. El vaig conèixer el dia que vaig ser convidat en el xalet, «Villa Fielding» (Formentor), juntament amb la seva esposa, Lady Nancy, mare d’en Dodge, i també amb en Martí i na Francisca, matrimoni, que feien de majordoms en aquella casa. Per cert, en Martí fou la persona que m’anava serenant: «Pare Rosselló no es preocupi, l’aprecien i el respectaran; el consideren un més de la família ja que és el gran amic, el professor del seu fill Dodge».

La Sra. Nancy, era la senyora de la casa, em va tenir moltes atencions sempre que vaig anar al seu xalet, a Formentor. Era una fervorosa catòlica, cristiana de molta fe que va saber transmetre-la al seu fill Dodge.

Els dissabtes a migdia, després de dinar, els pensionistes solien anar a caseva a passar el diumenge amb la família, i en Dodge solia anar-hi cada setmana. Un dissabte va cridar-me la seva mare per telèfon dient que passsaria ella mateixa a cercar-lo. Quan en Dodge vegé que els altres partien i ell no partia es posà trist i em va dir: «Tu ya no me quieres». «Oye Dodge, vete a pedir a Jesús que venga tu mamá». I partí cap a l’església. Jo, seguint les seves pases, vaig entrar per la sagristia sens adonar-s’en, estava jo darrera l’altar. El nin pregava dient: «Jesusito que venga mi mamà». De sobte, des de la porta, cridaren: «Dodge, tu mamá te busca».

No puc deixar d’anotar els entreteniments, passeigs, tir al plat, partit de beisbol i, sobretot, el primer vespre quan es va disparar l’alarma amb tots els timbres de la casa i al sortir de la meva habitació, a la porta vaig trobat tota la família, en Dodge el primer que pegava bots, i els seus pares per donar-me la bona nit. Fins aquí la meva primera visita a la família Fielding pel Nadal del 1952 o 1953.

Hem d’obrir un parèntesi llarg incloent la primera comunió d’en Dodge que a poc a poc va creixent, passa a Ingrés, es fa gran i, per motius familiars torna al seu país nadiu. Jo pas a Llucmajor -1960 a 1964- i a Cura -1965 a 1967-. En Dodge ja té de 17 a 20 anys. Ja és major d’edat i té el carnet de conduir i cerca el Pare Rosselló. La seva mare em convida.

Així titul la consulta que en Dodge, d’uns devuit a vint anys, em va fer. Era durant el trienni 1964-67, en què jo vivia al Santuari de Nostra Senyora de Cura (Randa) i ell tornà d’Amèrica. En el Col.legi li daren la meva adreça. El motiu fou que la seva mare em convidava a dinar a ca seva (Formentor). Per a mi fou una gran alegria veure de bell nou aquesta família. En Dodge mateix amb el cotxe que conduïa vingué al col.legi a cercar-me i quan érem pels horts de Sa Pobla digué:

- «Pare Rosselló, perquè Déu que creà l’home inclinat cap a la dona, com una cosa natural, i llavors en la llei del mateix Déu trobam que prohibeix anar cap a la dona?»

Jo, com si no hagués parat esment a la seva pregunta vaig dir-li:

- «Dodge, atura’t».

- «Per què?» va respondre ell.

- «Vull baixar, aquí hi ha horts, arbres fruiters per anar-hi a menjar fruita».

Aquell jove consultor respongué: «No!».

Jo vaig insistir: «És que jo tenc gana».

- «No podem», em replicà.

Jo persistia: «I per què?»

I el mateix Dodge em digué:

- «Les fruites no són nostres».

- «Quan la dona sia teva ja te la menjaràs tota».

«Ah!.... Ja ho he comprès!», exclamà en Dodge. I arribats a Formentor, fou el dia que anàrem a banyar-nos vora l’illa del Gerret, i em deixaren un banyador.

PER LA VINGUDA DE DODGE TEMPLE FIELDING